Segons les dades de què disposem, l’existència d’una església a Ordis està documentada des del s. XI (1019) amb la denominació de “ecclesiam de Ordeis”. No s’esmenta l’advocació de Sant Julià fins al 1092 (“Sancti Juliani de Ordeis”), fet que es repeteix el 1153 “infra terminos parrochie Sancti Iuliani de Ordeis”. Des d’aquest moment la continuïtat documental queda garantida amb les variants: Ordios, Ordeis, Ordeos o Ordeys. (Mira que tenien ganes de complicar-se la vida, tan senzill que és dir Ordis). Els historiadors de l’art situen l’església entre els segles XII i XIII, en la plenitud de l’art romànic. Això no obstant, el que es pot veure correspon en gran part a les reformes del s. XVIII, on es reutilitzaren els carreus de l’antiga església romànica. Aquestes reformes consistiren en una nova capçalera, un nou creuer, alguns retocs menors i el campanar.
De la primitiva església romànica en resten la nau i dues capelles laterals, a més de l’antic creuer. A la façana i al mur es veu un aparell de carreus fets amb pedra sorrenca. Si ens hi fixem, en el mur de migdia podem veure part de l’antiga portalada romànica, en arc de punt rodó. Fou tapiada durant les reformes, i es pot apreciar clarament la diferència entre els carreus romànics i l’ampliació, feta de pedruscall lligat amb argamassa (els avis de l’època devien pensar: “Ja et dic jo! Abans sí que es construïa bé!”). La reforma del 1990 ens permet accedir al comunidor, des d’on podem apreciar part de l’antiga coberta romànica de lloses i la capella del migdia; cal destacar un sobrealçament amb finalitats defensives, com es pot veure en un element com les espitlleres, possiblement del s. XVII.
En les reformes del s. XVIII es traslladà la portalada a la façana de ponent, feta amb pedra calcària clara, amb ressalts de decoració i una llinda amb dos pinacles coronats amb boles. El creuer i l’absis van ser reformats, aprofitant carreus de l’antiga estructura, i es van afegir quatre capelles laterals:
- L’altar de Sant Isidre
- L’altar del Sagrat Cor
- L’altar del Sant Crucifix
- El confessionari (antic altar del Roser)
Es va començar el campanar, emprant carreus ben treballats de pedra sorrenca; la part inicial era vuitavada (vol dir que té vuit cares), tot i que no es va arribar a tancar el primer nivell. De la mateixa època és el comunidor, situat a la dreta de la façana, quan era habitual trobar-lo a la banda esquerra. El comunidor és un espai cobert a quatre aigües des d’on els capellans beneïen el terme i conjuraven o comunien les pedregades (per evitar que destrossessin les collites). En aquell temps es creia que les pedregades eren invocades per bruixes, que llançaven pèls de cabra als núvols i feien venir la pedra.
Per què no es va acabar el campanar? Situem-nos. Durant el s. XVIII un munt de pobles van ampliar o construir esglésies, la població va augmentar de forma general (Ordis mateix va passar de 185 a 245 habitants en menys d’un segle) i les directrius episcopals recomanaven adequar els temples a un major nombre de fidels. Què va provocar, doncs, que no s’acabés la construcció? Davant la manca de proves palpables cal moure’ns pel terreny de les hipòtesis, és hora de posar llum a la foscor. Són diverses les teories que s’han sentit a dir:
- La pressió econòmica i el desgast que provocaren la Guerra Gran i la Guerra del Francès van comportar una reducció de la població i un empobriment de la mateixa, fet que va dur a la gent d’Ordis a preguntar-se: Què hem de fer? Deixar el campanar sense fer o morir-nos de gana? Resulta evident quina opció haurien escollit.
- El constructor, per mala fortuna, va trepitjar una merda de colom (ja aleshores tenien el malnom de rates de l’aire), va relliscar i es va fotre daltabaix, morint en el procés. La gent es va espantar i ningú va voler-lo acabar.
- El constructor va ensenyar al batlle els plànols del campanar, i aquest va observar que seria igual que el de Borrassà, però en petit (no cal dir que això no es podia tolerar de cap manera, avui en dia aquesta rivalitat no existeix, però els nostres rebesavis havien anat a pedrades), i la gent va decidir que abans que copiar els de Borrassà valia més tenir-lo escapçat. Diuen les males llengües que el constructor es va posar mesell i que va acabar fugint camps a través amb un ull morat, la cua entre cames i sense la paga.
No cal dir que, a pesar del valor com a diversió de les últimes hipòtesis, la resposta correcta és, evidentment, la primera. Però, quina us agrada més a vosaltres?